Tasi

Feia poc que en Tasi havia arribat a la platja, eren dos quarts de nou i havia sortit de casa per banyar-se i sentir una mica l’aire i l’olor a mar, cosa que el feia sentir feliç després d’haver estat tot el dia ficat a la seva habitació estudiant, i és que els exàmens finals de juny havien estat durs i per fi demà ja haurien acabat. Va capbussar-se sense pensar-s’ho dos cops, l’aigua estava a una temperatura ideal per aquella època de l’any. Al cap d’uns minuts va sortir fora i va anar cap a les seves coses, la tovallola que havia portat a l’espatlla des de casa, la va estirar entre dues barques, velles, desgastades pel pas dels anys, per les onades; quantes matinades hauria passat el seu avi amb aquelles barques, abans centenars i ara desenes. Concretament sempre anava a seure a la barca del seu avi, aquella olor de fusta mullada i aquella corda trenada per ancorar la barqueta alhora d’intentar pescar... El seu avi sempre li explicava quantes nits havia anat a pescar i velles rondalles dels pescadors de la zona. Quan Badalona era una ciutat de cara al mar, oberta i que en gran part depenia d’ell la seva economia. En aquell racó entre les barques més d’un dia s’havia fet fosc mentre l’avi li explicava històries, llegendes que havien passat de generació en generació i que en Tasi sempre recordava com si fos ahir. Li agradaria tornar a sentir la llegenda d’en Tei, sempre que pujava cap a casa seva pel carrer de Mar, mirava a la dreta, on hi és el carrer d’en Tei, a aquest petit carrer, i esbossava un petit somriure que li feia recordar aquella història...

Que ens explica que fa molts, molts anys a Badalona, hi vivia un pescador anomenat Tei, molt conegut a les rodalies, explica la llegenda que un dia, quan els pirates sacsejaven totes les viles i pobles del voltant van arribar a Badalona, enlloc de prendre foc com varen fer a Montgat, van capturar la pubilla, la noia més maca del poble, que era la dona d’en Tei, llavors en Tei va arribar a un acord amb els pirates comandats pel temible Barbarroja, ell els hi faria la corda més llarga mai feta perquè continuessin el seu viatge per la Mediterrània a canvi que ells lliuressin la pubilla. Els pirates van acceptar ja que sabien de l’especial habilitat d’en Tei per trenar i fer les cordes, de fet era el corder més famós del litoral, i fins i tot de Barcelona rebia encàrrecs. Així doncs va començar a realitzar el treball encomanat al vaixell dels pirates, com la corda cada dia era més llarga va demanar poder sortir del vaixell per continuar treballant, a canvi de cada dia a la nit fer una visita als pirates, aquests si no complia amb la promesa calarien foc a tota la vila, en Tei i la seva dona van poder tornar a casa seva, dia rere dia en Tei anava fent més llarga la corda, i ja arribava des de la platja fins al final del carrer de la Costa, i continuava complint la seva paraula de baixar cada tarda a parlar amb els pirates de com anava la seva feina, fins que un dia no va tornar mai més a veure els pirates, després d’haver-hi deixat la corda més llarga del món a la platja amb brodats d’or. Els pirates que no tenien temps de quedar-s’hi més a Badalona van decidir marxar, tot sabent que aquell maleït d’en Tei els hi havia jugat una mala passada quedant-se amb la pubilla que ells mai pensarien haver tornat un cop feta la corda... En Tei sabia com les gastaven els pirates i ja feia temps havia decidit abandonar la casa on vivia al carrer que ara porta el seu nom, i els veien de Dalt la Vila afirmen que el varen veure com darrerament sempre enfilava cap a Sant Jeroni de la Murtra amb la companyia de la seva dona per continuar teixint la corda. La veritat era aquesta, en Tei alhora que continuava treballant per l’acord dels pirates pujava cada dia a la muntanya i es construïa una petita caseta, on a l’entrada de la qual hi resava el següent cartell: Can Iet, en Tei astut com sempre el que més, va capgirar les lletres del seu nom per no ser reconegut. Els veïns de la zona de dalt de la vila es van assabentar al pas d’un temps, i des d’aquell moment van anomenar aquella zona Can Iet, i actualment hom la coneix com Canyet, on també molta gent diu que està amagat el cau del dimoni, que de tant en tant feia de les seves als pagesos i fins i tot baixava en dies de festa grossa al centre de la vila, per cert, heu sentit mai el nom del dimoni...? Doncs asseguren que el seu nom és Tasi...

En Tasi s’havia quedat mig adormit, com feia de petit, i va decidir tornar-se’n cap a casa, eren ben bé les deu i casa el deurien esperar per sopar. Va enfilar el carrer de Mar, amb les seves cafeteries obertes, la brossa apilada a les portes, gent que pujava o baixava, poques vegades havia aconseguit veure aquest carrer sense cap persona, algun dia de matinada però era difícil. És un carrer que encara avui, intenta conservar la nostàlgia del passat, amb aquelles botigues antigues i les caixes manuals, i com no al principi i al final aquell cartell blau amb el vaixell blanc que ens anuncia l’entrada i sortida del carrer avui dia més comercial de tota la vila. Li venien imatges a en Tasi de cotxes circulant per aquell carrer, cosa inimaginable avui, però fins no fa tant era possible veure-ho, l’empedrat del terra, el Cine Nuevo, el Verbena i tantes coses que havien anat canviant amb el curs del temps. I ja se sap la frase que diuen, al carrer de Mar no hi vas, et porten... Va arribar a la plaça la vila, el que més li agradava no era pas l’edifici de l’Ajuntament, ni els bancs tan moderns que hi havia col·locat, sinó les escales que duien a l’antic refugi, un refugi on les famílies s’amagaven als volts del 38 sobretot quan Badalona va ser bombardejada per l’exèrcit franquista a la Guerra Civil, ara, en canvi, aquelles parets que van patir la por de la gent, ara mostraven exposicions d’art i d’altres mostres. Va creuar la carretera i va enfilar el carrer Sant Anastasi, abans dit i per molts conegut com el del Pinzell. Al bar del Círcol, algunes persones bevien uns cerveses i xerraven tranquilament. A l’arribar a casa, tots estaven sopats, mirant la tele i el seu plat estava preparat a la taula, va sopar sol, va desitjar bona nit als seus pares i a sa germana i un cop a la seva habitació, va decidir que faria demà després de l’examen, l’últim examen, començaven les vacances i volia fer una cosa que pocs en feien, que era conèixer la seva ciutat, aquells indrets on mai no havia estat i que eren moltíssims. La seva Badalona natal, a vegades desconeguda, era per molts aquella gran desconeguda en molts aspectes i definida per ell com una ciutat amb vocació de poble. Demà trucaria en Jordi i li proposaria anar en bicicleta i visitar Sant Jeroni de la Murtra, que dies abans havia cremat.