Per què tot és tan complicat?

Per què tot és tan complicat? Aquesta frase no parava de ressonar al cap d’en Marc. Una persona molt important a la seva vida li havia dit un dia d’hivern fred i plujós amb la veu dolça i els ulls plorosos. Mirant-se als ulls. Fora, les gotes de pluja lliscaven per la finestra de la seva habitació i el mar de fons, ho envaïa tot. Va desviar la mirada. En Marc no havia plorat mai davant una noia ni per ella i va estar a punt de fer-ho per primera vegada. Es va resistir però. De debò creia que tot era (és) molt complicat? Realment mai s’havia parat a pensar-ho fredament. Potser li feia por. Li feia por no voler afrontar el futur, els reptes i els obstacles que la vida li anava proposant. Any rere any havia superat tots els obstacles, reptes i compromisos que la vida li havia anat brindant sense cap dificultat, sense adorna-se’n que era gràcies a la seva dedicació i al seu esforç, que havia estat capaç de seguir endavant. Sense plantejar-se si era o no difícil superar les coses, les sorpreses, petites o grans, que la vida ens regala. No creia que tot fos, o pogués arribar a ser, complicat i ni molt menys tan complicat. Ara però, tot el que abans era il·lusió s’havia convertit en un cul de sac, sense sortida, sense veure la llum, sense tenir aquella brillantor als ulls al llevar-se cada dia.